«Els grans ens ensenyen que l’amor no té edat, i els petits ens recorden que la innocència és el millor regal.» Aquesta frase reflecteix a la perfecció la bellesa de l’experiència viscuda aquest curs a les aules d’I4, on el projecte Bon dia dins del programa intergeneracional Vull Aprendre de tu ha deixat una empremta profunda en els nostres cors i ha enriquit el nostre dia a dia a l’escola.
Durant tot el curs, els nens i les nenes de 4 anys han tingut l’oportunitat de compartir moments especials dins de l’aula amb les àvies de la residència. A poc a poc, han anat creant un vincle més enllà de les paraules i les rutines. Durant aquestes estones elles han estat ajudant els petits en les seves activitats diàries com ara posar-se les bates, gaudir junts d’un esmorzar compartit, jugar a jocs de taula o donar suport amb feines senzilles que els feien sentir importants i estimats. Rutines divertides i plenes d’afecte, que han despertat en tots nosaltres una energia especial: el que va començar com una activitat programada s’ha transformat en un autèntic èxit de connexió.
Avui toca retallar i enganxar. Posem fil a l’agulla!- Els nens i nenes de la classe del micos amb la Cristina
- La Petra juga a parar taula amb la classe dels cocodrils
- Les mestres també fan un lligam fort amb les àvies.
Una més de nosaltres i un suport dins de l’aula
Cada setmana, a la classe de les Tortugues esperàvem amb moltes ganes que la Susi, l’àvia de la residència, entrés a la classe. Igual que nosaltres, la classe dels Micos estava molt il·lusionada amb la Cristina i la dels Cocodrils amb la Petra. Quan elles entraven, ja eren com una més de nosaltres.
Jo de la que més puc parlar és de la Susi, perquè jo soc una Tortuga. Venia acompanyada sempre del seu somriure i la seva calma contagiosa, i els petits, en veure-la entrar per la porta, deixaven de fer el que estaven fent, cridant a l’uníson “Susiiii!” per donar-li la benvinguda. Era un moment màgic, i jo no puc posar en paraules tot el que ha significat ella per nosaltres, però ho intentaré.
Per a mi, la Susi s’ha convertit en una mena d’àvia postissa, una persona que sempre té un somriure als llavis i ens regala riures i tranquil·litat. Però també ha significat una ajuda dins de l’aula, ja que ha agafat el control i ha actuat segons el que ella considerava necessari. No ha precisat orientacions ni indicacions, sinó que ha confiat en ella mateixa per fer el que en aquell moment creia millor i per mi això ha estat un suport increïble.
Un dels moments que recordo amb molta tendresa del primer dia és quan la Susi va entrar a l’aula portant el caminador, aquell aparell que va fer parlar tant. Els nens i nenes no paraven de preguntar: “Què és això? Per a què serveix?” I la Susi, amb calma, els explicava tot amb paciència. Els infants aviat van entendre que aquell aparell estrany era imprescindible perquè la Susi pogués arribar a l’aula i… tranquils!, que el cuidarien com si d’un tresor es tractés.
L’empatia surt en els moments delicats
Les famílies sovint preguntaven qui era aquella tal Susi que tant parlaven els nens i nenes a casa. I és que, en poc temps, ella s’ha convertit en una figura molt important per a tots nosaltres. Els infants, fins i tot els més tímids i introvertits, han acabat fent vincle amb ella, i això ens omple de felicitat. Un dia, ens van dir que la Susi havia caigut i que no podia venir. La classe de les Tortugues va estar tota la setmana pendent de com estava, i quan va tornar, els infants li van fer 23 petonets a les ferides, una per cada nen i nena, com si volguessin ajudar-la a curar-se més ràpid. “Això, Susi, és perquè estiguis millor!”, deia un dels petits amb un somriure. I és que, com diuen les mares, “amb petons tot es cura més ràpid”. I volíem que la Susi de seguida estigués recuperada.
Quants anys fas?
El 26 de maig ens van dir que era un dia molt especial: era l’aniversari de la Susi. Tots vam posar fil a l’agulla per fer-li la corona més bonica que poguéssim. Primer vam haver d’esbrinar quants anys feia, i entre rialles, unes van dir 10, altres 25, fins que finalment, una nena va dir 100. I la Susi, entre rialles, va dir “una mica més”, ”una mica menys”, etc. Així va ser que vam arribar als noranta-sis anys! Gairebé un segle a l’esquena, Susi, i encara tan plena d’energia i estima. Aquell dia, li vam cantar el “Feliç aniversari” i li vam fer molts petons, cada infant li va dir una cosa bonica per tal de celebrar aquest dia tan especial. Ella, amb aquell somriure que mai desapareix, ens va dir que ens estimava molt i que, si tot va bé, el curs que ve ens tornaríem a veure. “I si jo puc triar, us triaré a vosaltres”, ens va dir amb aquella veu suau que ens té enamorats. Nosaltres sense cap dubte també la triem a ella.
Més que una àvia de la residència
És difícil explicar tot això sense que sembli un llibre o una carta, però per a mi, aquestes estones amb la Susi són una cosa bonica per recordar. M’ha ensenyat que la connexió i l’afecte són el millor que podem compartir, i que, de vegades, una abraçada o un petó són més poderosos que qualsevol paraula. La Susi ha deixat una empremta molt profunda en tots nosaltres, i encara que potser no ho sap del tot, per nosaltres ella és molt més que una àvia de la residència. És una amiga, una referència, i, sobretot, una font d’alegria. Gràcies, Susi, per tot el que ens has donat, i recorda que t’has fet un lloc molt especial al nostre cor. Fins a la propera, perquè, si tot va bé, ens tornarem a veure i continuarem compartint moments màgics com aquests perquè com tu mateixa dius: “Si podem, ens tornarem a triar”.
Mireia Esteve Costa, mestra d’educació infantil
