Després de força temps sense publicar res al Blog de la Fundació, avui ens agrada compartir la crònica que ens ha fet arribar la Selva López, una voluntària que ens descriu les passejades amb en Domènec i la Teresa, residents de la Fundació, damunt del nostre rickshaw. Sembla que tu hi va descobrir un bocí de Sant Andreu i de la seva història, oi Selva?

Lliures com viatjar en tricicle vermell

“Per on anem avui, Domènec?”, pregunta el Ricard amb energia, mentre pedaleja el tricicle que ens porta al senyor Domènec i a mi. “Home, si la Selva no coneix Sant Andreu ha de veure el carrer de Grau, no?”, respon el Domènec amb bon humor. Deixem enrere la residència Fundació Casa Asil de Sant Andreu i baixem per un carrer comercial. Fa poc que ha plogut i ens protegim de la humitat amb una manta vermella que ens cobreix fins la cintura. El barri està tranquil. El Domènec saluda alguns coneguts i darrere les seves ulleres de muntura fina intueixo un lleu somriure. Sembla relaxat. Al cap de tres carrers arribem a un passatge pintoresc. El carrer de Grau és una via tranquil·la amb casetes humils de màxim dos pisos, totes elles amb el seu petit hort o jardí privat a l’altra banda de l’asfalt.

El Ricard segueix les indicacions del Domènec i ens parem davant de la casa d’Isidre Castells, un ex-pintor de parets convertit en artista, que va concentrar una “Catalunya en petit” al seu jardí. Observem un conjunt d’escultures acolorides que encara conserva la seva família. Són petites reproduccions de símbols emblemàtics de Catalunya creades amb la tècnica del trencadís, seguint l’estela de Gaudí i altres artistes modernistes. El carrer està buit i ens entretenim identificant la Sagrada Família, les esglésies romàniques del Pirineu, l’escut del Barça i la Pedrera. No veig cap senyal que anunciï aquesta minuciosa obra d’art, ni tan sols una placa a la casa, tampoc a l’entrada del carrer. Has de ser del barri, com el Domènec, per conèixer aquesta miniatura de Catalunya.

El viatge ha començat fort. Mentre ens dirigim a la plaça Orfila, el Domènec m’explica que va néixer a Sant Andreu i que treballa d’escrivent –un ofici administratiu que ja no existeix— a la fàbrica d’automòbils i camions Pegaso, l’antiga Hispano-Suiza. És un home de vuitanta i pocs anys, alt i elegant, que parla de forma pausada. Li agrada ensenyar el barri i sortir una estona de la residència.

Ens parem i xerrem una estona a la plaça del Comerç, presidida per un gran rellotge de fusta. Després girem a l’esquerra i ens dirigim a la plaça Mercadal, on està el mercat, ara tancat per reformes. “Si no lo acabeu aviat, no sé com sobreviuran els comerços de la zona”, comenta el meu acompanyant.

Sense gairebé adonar-nos-en han passat trenta minuts. Queden poques hores de llum i la Teresa ens espera, puntual com sempre. Tornem a la residència i el Ricard ajuda al Domènec a aixecar-se del tricicle. A poc a poc i amb l’ajuda d’un bastó camina tot digne fins al menjador. Aviat se li apropa un company a donar-li conversa.

Teresa José –així l’anomena tothom— deixa el caminador a un costat i l’ajudem a pujar al tricicle. M’assec al seu costat i, mentre li cordo el cinturó m’avisa: “jo parlo molt, eh?”, diu amb un somriure trapella. Després em mira amb els seus ulls blaus i es posa unes ulleres de sol fosques perquè l’aire li molesta. “Semblo cega”, es riu de nou. Cauen quatre gotes i a la Teresa, una de les participants més veteranes del programa En bici sense edat, se li escapa un comentari nerviós: “a veure si haurem de tornar corrents com l’altre dia”, li diu al Ricard. Els dos fan broma i ella m’explica que és molt atrevida i que ja tot li és igual.

Decidim pedalejar fins la Fabra i Coats, la fàbrica tèxtil on treballava la Teresa i la seva família. Passem de nou per la plaça Orfila i ens indica el pis on vivia de petita. Després m’explica que fa poc li van fer un homenatge a la mateixa plaça. “Sabies que jo vaig ser la primera dona trabucaire de Sant Andreu?, diu orgullosa. “Vaig substituir el Pere quan es va posar malalt. Ell era trabucaire de tota la vida i amic de la família. En aquella època les dones encara no podien ser trabucaires, però jo no tenia por”, afegeix la Teresa. En aquest moment me la imagino vestida amb l’uniforme negre i blanc, un mocador lligat al cap i disparant a l’aire amb el trabuc.

Arribem a la Fabra i Coats. En accedir al recinte ens adonem que hi ha un festival de cultura digital i, òbviament, no tenim entrada. El tricicle s’encalla a la porta enfangada per la pluja d’ahir i el Ricard ha de fer maniobres per entrar. La Teresa l’anima a seguir i al final ens endinsem a la fàbrica per una cantonada. L’aventura no dura gaire, un operari ens crida l’atenció i hem de retrocedir. De tornada, el cel ens ofereix un espectacle de colors durant la posta de sol. “Mira el cel, Teresa”, la interrompo. “Cel rogent, pluja o vent. I si és de vespre, l’endemà el sol a la finestra”, recita ella amb solemnitat, com una nena que s’ha après un poema nou a l’escola.

Ja és fosc. Entrem al mercat provisional de Sant Andreu, al costat de l’antiga fàbrica tèxtil. El Ricard pedaleja amb precaució davant de les diferent parades. Una dona ens mira i pregunta entusiasmada per l’activitat. Li expliquem que va sorgir a Dinamarca, quan a un ciclista aficionat se li va ocórrer una idea perquè la gent amb mobilitat reduïda pugui tornar a sentir el vent a la cara i la sensació de llibertat d’anar amb bicicleta. Així es va crear Cycling without age, un voluntariat que s’ha expandit per diverses ciutats europees. La dona somriu sense apartar-nos la mirada i ens felicita per la iniciativa. Ens acomiadem i continuem el recorregut. Aviat toca tornar a la residència.

De camí cap a l’asil, la Teresa m’explica que sopen cada dia a les set i mitja i que no li acaba d’agradar el menjar. El seu marit va morir fa dos anys i ara passa les hores dibuixant, cosint i passejant amb el Ricard i altres voluntaris que venen cada setmana. Ella sempre s’ofereix per sortir en tricicle. Té 85 anys. M’agafa de la mà, li agrada el contacte amb la joventut. Són quasi les sis i mitja, ens acomiadem amb una abraçada i em pregunta si tornaré. Després agafa el caminador i se’n va decidida cap a la seva habitació. No es porta bé amb tothom, no sembla importar-li. La Teresa és lliure. Lliure com la sensació de viatjar amb el tricicle vermell, que ara reposa en un racó de la residència.

Selva López.

Adjunts
  • domenec
  • teresa-jose-2

Potser també t'agradarà

CONSENTIMENT COOKIES

Utilitzem cookies pròpies per millorar els nostres serveis i mostrar publicitat relacionada amb les seves preferències mitjançant l'anàlisi dels seus hàbits de navegació. Si continua navegant, considerem que accepta el seu ús. Pot consultar la nostra Política de Cookies punxant aquí. ACEPTAR
Aviso de cookies