Durant aquests dos últims anys, dins del projecte Fem Vincles, la meva tasca ha estat organitzar conjuntament amb la resta de companyes del grup, com portaríem a terme les activitats: decidir les dates, planificar què faríem i acompanyar els participants el dia de cada sessió.
A la Casa Asil, des de fa molts anys sempre hem dut a terme activitats intergeneracionals conjuntament, però arran d’un viatge a Granada, vam conèixer un projecte semblant però més específic. Era especialment interessant perquè es basava en donar continuïtat al vincle que s’estableix entre un mateix grup classe i una mateixa unitat de convivència. Vam pensar que teníem les condicions idònees per adaptar-lo aquí, a la Casa.
Un equip interdisciplinar de 12 professionals
Per poder portar a terme aquest projecte hi participem tres mestres, sis auxiliars, dues educadores i una fisioterapeuta. Ens reunim periòdicament per preparar i valorar les diferents sessions, amb l’objectiu d’anar millorant contínuament. Totes tenim el mateix paper dins del projecte: fem propostes d’activitats, decidim quines considerem més adequades i també escollim els espais on es duran a terme, ja sigui a l’escola, a una sala polivalent o a la planta de la residència. L’elecció de l’espai depèn de la dinàmica i de les necessitats de cada activitat.
En les reunions inicials vam començar a compartir idees, propostes i fins i tot el nom del projecte, pensant com el podíem fer realitat i quin enfocament li volíem donar.
Després de dos anys, ja podem valorar molt positivament l’experiència, tant per als alumnes com per als residents i professionals implicats.
Les sessions: l’activitat no és el més important, sinó la confiança que s’estableix amb el temps.
Les primeres sessions acostumen a ser de coneixença i vincle. Posteriorment fem activitats diverses com jocs matemàtics, plàstica, jardineria o jocs com el bingo, les bitlles o els daus. Finalment, l’última sessió sempre acaba amb una festa conjunta.
De les sessions ens enduem sovint vivències i situacions molt enriquidores. El que més sorprèn són les preguntes innocents que ens expressen els alumnes: “Els residents dormen en lliteres?”, «Com es dutxen si van en cadira de rodes?”, “Per què algunes persones no poden parlar?”, «Per què no poden caminar?”
Els infants senten especial curiositat pels caminadors: els agafen i passegen amb ells de manera natural.
Fa relativament poc, quan jugàvem conjuntament al bingo, una alumna estava tan concentrada ajudant les persones grans de la seva taula, que no es va adonar que ella mateixa havia completat el seu cartró! Quan una altra taula va cantar «bingo» i van revisar els números, la nena va veure que ella ja l’havia completat abans. Ho va passar malament perquè no entenia per què ells no podien guanyar també. De tot se’n treu un aprenentatge!
Quan pugem a la unitat de convivència de les persones residents, als nens i nenes els agrada entrar a les habitacions. L’altre dia, un nen va entrar en una habitació on hi havia un nino damunt del llit i va dir: “Aquesta habitació m’agrada molt”.
Personalment estic aprenent molt, sobretot observant les actituds tant dels alumnes com dels residents davant de situacions espontànies, com abraçades o petons. Al principi pensàvem que als alumnes els faria més respecte apropar-se a les persones grans, però l’empatia i la naturalitat que es generen entre ells són realment sorprenents.
La veritat és que, de moment, no canviaria res del funcionament del projecte. Potser el curs vinent, amb la incorporació de tres classes i tres unitats més, l’organització serà més complexa, però la idea és continuar treballant perquè tot segueixi funcionant igual de bé.
Susana Carrasco, educadora social i coordinadora del projecte Fem Vincles
